És un orgull

Enguany el amic i mestre de molts de nosaltres, pessebristes, de aquesta entitat i de fora d’ella, Joan Mestres i Baixas, més conegut com a “Cristino”, ha rebut un altre reconeixement, Mestre Artesà , aquest cop de part de la Generalitat. No hi ha cap mena de dubte que, en Joan se li està reconeixen tots els esforços de tants anys de treball.

Al meu parer, li faltaria un altre, la Creu de Sant Jordi, la meva opinió no es imparcial, però quan escolto la radio o la tv. pregonant els premiats amb aquest reconeixement, no poso en dubte que aquestes persones també se’l mereixen, per descomptat, però en sembla que de vegades el soroll mediàtic apaga persones com el Joan, formigues que no descansen, treballant i treballant, portant per l’estranger el nom de aquesta entitat, del poble de Sant Joan Despí i per descomptat de Catalunya.

La manera de actuar del Joan per alguns podria semblar egoista, que va a la seva, però a mi i molts com jo, diríem que estan molt lluny de la veritat, es una persona que dona mil vegades més del que nosaltres li podríem donar.

Persona inquieta i poc conformista, es impecable en els seus comentaris, mai li agrada gaire be res, inclòs els seus propis pessebres. De vegades la seva opinió et dol però sempre acaba motivant, es un gran mestre.

Per casa seva hem passat molts nanos d’aquest poble, uns hem seguit i d’altres no, els anys passen per tots i per descomptat pel Joan també, la immensa paciència que tenia en nosaltres la segueix tenint però tan la seva salut, com la de la seva dona, no li permeten fer de mestre. Tot i això és un orgull, per aquesta entitat tenir, dins les seves files, una persona com ell.

A l’entitat rebem de altres publicacions semblants a la nostra, i es habitual trobar-te una foto acompanyada de un article explicant que en una trobada internacional o estatal tothom vol retratar-se amb ell, en Joan Mestres. És indiscutible el gran calar que té com a mestre i com a persona.

Com alumne i suposo que com amic, desitjaria que mai ens oblidéssim del “Cristino” així com altres puntals de aquesta entitat, encara que com sempre, hi ha de detractors criticant-lo i taxant-lo de aprofitat. Jo em pregunto sinó serà al revés i els que critiquen son els que se n’han volgut aprofitar i no li arriben ni a la sola de la sabata. La gent es dolenta i quan no se’n surten amb la seva van burxant per fer mal.

Jo no conec a ningú que hagi trucat a la seva porta i no se li hagi obert inclòs els que s’han discutit amb ell o l’han criticat. En Joan no es una persona que guardi rancúnia, es una mica tossut, però sempre se li pot parlar.

Jo sempre l’he admirat com a treballador incansable i com amic. Sempre pots confiar en ell, mai et deixa a l?estacada. Sent un gran mestre, ell diu que sempre es pot aprendre de tothom fins hi tot del marrec més petit, llavors si ell encara pot aprendre imagineu-vos nosaltres.

La vida passa i en Joan es fa cada cop més gran, com he dit abans, gran treballador, té un gran patrimoni de diorames, figures, així com a motlles. Durant molts anys hem intentat fer entendre a l?Ajuntament lo important que seria que tot aquest patrimoni quedes al poble com a museu o quelcom semblant. La llàstima de tot això es que no ens fan cas o com ells diuen, que no hi ha lloc o local disponible, però com sempre passa, algú ja trobarà un lloc, el que passa és que serà lluny d?aquí ? ja hi ha ciutats candidates – i a on estigui la seva obra, ells gaudiran de l?art i nosaltres de les fotos, per falta de lloc o de interès. De casos com el Joan en hi han uns quants en el poble, grans mestres desapareguts amb obres guardades omplin-se de pols i que a les famílies els hi molesten degut a les dimensions que tenen i amb figures úniques de les que ja no se?n troben.

Es convenient fer saber que tot no s?acaba en la gent que despunta en un sport, que hi ha gent que enquadrada en entitats menys mediàtiques, que fa molts anys que han traspassat les nostres fronteres i son reconeguts pels de fora i mig oblidats pels de dintre de casa tot i certament s’ha fet públiques mencions que ens honoren a tots.

Mai és tard per encarrilar les coses, només falta buscar la solució al problema. amb un mica de voluntat i mostrant interès, parlant la gent s?entén, rés més falta donar el primer pas.